Solitud...onada curiosa la solitud. Mar d'hivern, tarda esgrogeïda, rampell de saltar finestra avall. Senyora de mans congelades i somrís trencat, pell de gallina, terror als ulls. Llágrima més llàgrima menys, nit sense estels. Paraules de lloguer, sexe sense amor, crit de clemència a la fi. Solitud...vida sense raig.

Els porus de la meva pell sagnen solitud. Suen solitud. Es desfàn en mars de llàgrimes de solitud. Els ossos se’m claven a la pell i me l’ericen. L’alè de solitud és llunyà, com d’un llac glaçat de Lapònia.

Ets el més preciós que m'ha passat mai, jo no m'ho explico.

L'he encertada? Em dones quinze punts porfi? Sí, com a l'examen de física...

"Se l'enduen dins una capsa de mort. Se l'emporten! Que se l'emporten, ja s'està allunyant. S'allunya dins una capsa de mort! A una part de mí se l'estan enduent."

La Verge de les Rambles ploraba llàgrimes liles. Gastava perfilador d'ulls Astor negre i rimmel blau elèctric. És clar que com a bona verge ploraba les seves pertinents llàgrimes ensangonades, les seves llàgrimes de puresa i de dolor. Però com ja he dit, la Verge de les Rambles es resseguia els ulls amb tinta negra i s'empastifava les pestanyes amb rimmel. Potser per això les llàgrimes li brollaven d'un lila fosc. La Verge de les Rambles s'assentava als portals cama sobre cama amb els texans esquinçats. Ni arribava als vint anys i fumava Wilson amb fastig i amb una cella sutilment aixecada. La Verge de les Rambles tenia visions, sabia quan a una noia l'havien deixat tirada a la porta del cinema amb llàgrimes als ulls - Tranquila, nena ( i expulsava el fum fent aros per la boca)- sabia quan un arrogant tenia banyes de cérvol - Pobre imbècil ( i feia una bombolla amb el xiclet)- sabia qui guanyaria els partits de lliga (feia quinieles totes les matinades, a cosa de les dues o dues i mitja, tenia insomni). La Verge de les rambles havia vist a Maria Magdalena i a Joana la boja alguna nit al seu llit partint-se el cul en veure's en boca de tants i tan equivocadament. La Verge de les Rambles tenia un cos de proporcions perfectes, delicat, que sempre sortia mogut a les fotografies. El mogut just per a ésser misteriós, incert, bell. La Verge de les Rambles havia tingut cinc o sis xicots formals, però ara havia decidit mantenir-se verge temporalment. La Verge de les Rambles feia cinc o sis anys que no ho era, però a estones tenia ganes de tornar a ser-ho, potser per la barreja de fàstic i enveja ignorant que va agafar-li al gènere masculí. S'assentava als bancs de la Rambla tots els diumenges, quan tallaven el tràfic. S'hi assentava per a llegir obres de Valle-Inclán, per a mastegar xiclet i alçar la cella i per a mirar la gent.

La Verge de les Rambles és un àngel caigut.

Ja no em dol al despertar
saber-me lluny de la llar,
no trobar-te al meu costat
ni topar amb tons ulls de mar.
Ja no em dol el sol ni el cel
ni de les aus el piular.
Ja no em dol ni l'oreneta
de Bécquer al preguntar
què se'n va fer de tu,
quina follia em dominà.
Ja no em dol respirar fons,
llevar-me, mirar endavant,
i des d'aquest llit aliè
trobar-te un xic a faltar.
Ja no em dol que no m'entenguis,
no em dol haver-me exiliat.
Ja no em dol ni el barreig de
la poesia amb ton amar,
d'aquestes olors de sud,
dels paisatges d'elefant.

Només em dol la bondat
de qui no vui, ignorant
de les riqueses d'Europa,
de qui no pot ni menjar.
Només em dol el somriure
dels nens que moren de fam.
Em dolen els cants de joia
de les tribus, la crueltat
dels governs, dels diners
tan desequilibrats.
Només em dol que mig món
mori oprimit i escanyat
per l'altre mig, que ningú alci
la veu, pari els peus al mal.
Ja no em dol quedar-me aquí,
sabent-me lluny de la llar.
Només em dolen un xic
tons despertars de ciutat,
l'enyorança dins tes venes,
dins tons ulls verds: mar africà.

Passeges les teves sabates com la resta de gent. Insisteixes en que sóc diferent però no saps ni què estàs dient. No t'agrada estar sol. No etens que m'encanti agafar l'autobús a les tardes de sol. Escoltes música, ets sensible, inestable. També fràgil i tot un bèstia si t'interessa. Quan es tracta de sexe ho dupliques tot. I t'agrada menjar síndria.

I jo t'envejo fins a morir perquè tens un cor gran, com de dinosaure. I una bellesa molt per tots els públics. Qui no s'hi enamora?

Els meus enemics públics

Vull un llit gran amb les persianes apujades i tot blau. Suposo que ja ho saps, però a la ciutat, dins les cases, la nit i la lluna ho fan veure tot d'un blau clar preciós. Vull que ens hi estimem. Però fluixet i tots nostres, com si estiguéssim amagats. Posa'm els dits a la llengua i fes-me plorar. Així la pau que em donguis després farà tant més de goig...queda't quiet, que t'explico una coseta. Primer una cosa i després un secret. Resulta que de petita em feien por les portes entreobertes i a la penombra. El secret és que encara me'n fan, i molt...tampoc et demanaré que atraquis (i atraquem) bancs. Perquè avui dia, tal i com estan les coses, ja no té glamour. És un cutrerio. Així que tanca la porta i estima'm una estona més.

Por, riure i pena.

Altre cop he premut l'interruptor de l'escala i la llum no funcionava. Com al somni. Exactament igual que al somni de l'home verd. No juro mai res jo, només faltaria, però aquest cop sí que juraria que fins i tot una mà m'ha fregat l'esquena. Era l'home verd de l'ull de vidre. No té ni puta gràcia. Perquè ell quan em mirava al somni...bé, ell ho sap tot. Quan em mira ho sap tot de mí. I ara ja sap perfectament que no tinc remordiments a la consciència quan veig brutícia altre cop al terre just després d'haver passat l'aspiradora (més aviat m'importa una merda), sap això del meu futur incert, sap que les meves debilitats poden comptar-se amb els dits de les mans, sap que sóc pobre. I ara l'home verd ja no m'espanta. Juraria fins i tot, que m'ha acariciat l'esquena perquè sap que ara ja som iguals. La meva pell no és pas verda (de moment), però tots dos de primer fèiem por, després vem fer riure i ara no fem res més que pena.

Sols un xic

Altre cop els dies arrosseguen els peus un xic d'una manera feixuga, es fan vells. Altre cop m'abracen un xic els siscents quilòmetres dels quinze dies. Altre cop menges un xic de síndria i un xic de bombons gelats amb els teus avis. Altre cop el meu cos et demana un xic a crits; altre cop et demana que no et separis a la valenta. O si...però sols un xic.

Em sobren els motius per estimar els matins.

"Primer la por de tot començament. Almenys en mi, cada vol i cada sensació que experimento se'm fan completament nous. Sempre hi ha qui ronca amb la boca oberta, qui es menja tot el que troba, qui fa mil excursions al lavabo claustrofòbic, qui escriu un diari personal que el del costat s'està llegint de reüll, qui es santigua, qui fa fotografies, qui baixa el plàstic de la finestra per no mirar-hi ni per "casualitat", qui toca els ous a tot déu, qui no es descorda el cinturó ni quan s'apaga la llumeta, qui es tira pets, qui badalla mil cops perquè té taps de cerumen a les orelles i se sent sord, qui calla, qui parla, qui s'enamora, qui tira enrere el seient només per molestar i qui té fantasies. Tot allò de principi m'esfereïa, però un xic més tard, quan els motors sonaven amb força i els arbres passaven cada cop més ràpid, vaig voler que tot tirés endavant amb fúria. M'era igual trencar l'harmonia i la calma del mar serè en que es converteix el cel a les alçades."

Quina raó tenia el senyor Pete Doherty (a vegades sembla un senyorito sevillano, però es veu que diuen que és anglosaxó, jo tampoc he llegit res) quan va dir allò de "We were so pretty. Now it's just a shit. [...]" Bé, aquestes coses ja se sap que passen. La mar i els núvols, també plouen sobre la terra, les rajoles i el teu embolic pèl-roig. Aquell va ser el primer cop que em vaig sentir, si més no, complaguda amb el tema. Jo escrivia i tu no miraves el que jo feia perquè a mi no em donava la gana i tu ho sabies. Era una comunicació neta i fàcil. Va ser el primer cop que vaig escriure les pàgines per davant i per darrere; i és que, al cap i a la fi, a dins els nostres fons tan diferents hi havia amor. A la mar tot el món està enamorat de tothom. Fora d'aquí aquesta classe de sentiment no es gasta tant, no s'estila tant. Tu miraves la mar sense dir res ni pensar res i jo escrivia. Em somreies des del teu fons i em dedicaves totes les belades i les cordes esquinçades que sortien de la teva guitarra. Crec que ho recordo i ho recordaré sempre. No sé. L'únic que pensava fa cosa de cinc minuts era que el cel últimament està com molt gran, molt fred. Però mira, ves, a les tres harpies de l'Olimp no els hi donava la gana de tallar els fils de la nostra amistat. Beneïda paciència...ara esbufegues per sota el nas a les meves esquenes perquè creus que no et faig cas. El sol s'amaga i les bruixes de l'Olimp es fiquen el dit al nas i es llepen les genives suaus i humides. Fins i tot allà les dents són tant efímeres com les vides i els amors que es tallen...veurem aquí, a la platja, fins quan pensen durar les coses...ara hi ha vandera groga.

Teoria. Subtilesa. Alucinació.

- L'amor és quelcom...
- L'amor és vital, és el fons de tot. Som així, és així, les coses són així.
- Sí. L'amor és ben bé com respirar.
- Bé.

Cent mil subtileses seguides acaben creant una alucinació de les grosses...de les que maten. Aneu amb compte. Que tot s'acaba.

Quina pau...la dels morts i la dels ànecs.

El metro de París.

"El temps era un tresor enyorat per tota aquella gent. Tenien vides molt complertes i ajustades i coincidien en no donar importància als moments com aquell viatge al metro. No ho consideraven temps útil, més aviat els enutjava, els angoixava. Ningú disposava de temps per baixar perquè si a qualsevol estació i descobrir les subtileses de la seva pròpia ciutat. L’encant que feia que, per atzar, baixessis cinc parades amunt o avall, fessis un viatge al llunyà passat de la burgesia del segle divuit o bé un viatge entre les oficines més futuristes i inimaginables. Però no calia baixar per a gaudir de subtileses. En una de les obertures de portes de la màquina, va pujar-hi una dona de raça negra, preciosa. Anava guarnida amb robes d’allò més estranyes per a la resta de gent. Portava roba del seu país, antiga, passada de moda, acolorida i florida. Va ser la primera i última persona que vaig sentir saludar al entrar...i de seguida es va posar a cantar. Cantava perquè entre aquells luxosos edificis, màquines, cotxes i parisencs del futur, no tenia res. La gent que la rodejava, per un moment de casualitat van preguntar-se què feia, i després van continuar dormint, mirant-se el modern rellotge de polsera, escoltant el reproductor de música o parlant i rient amb els amics. Aquella dona cantava que necessitàvem amor, comprensió i atenció si no volíem que els segles, la vida i la tecnologia passessin en va. En aquells moments, desdibuixada per la velocitat, va aparèixer a les finestres la gran i metal·litzada torre que anys enrere havia donat tanta fama a la ciutat. Admirable i majestuosa, arribava als núvols dels dies grisos, a la lluna i als estels de les nits. Però al vespre d’un dia laborable, ni la torre més moderna i preciosa, ni el paisatge, ni la veu i les paraules d’una dona escalfaven els cors de la freda gent del futur."
I no ens cal ciència ficció per a explicar històries, ni deixar anar massa la imaginació per escriure’n. El futur som nosaltres i és viu (o ben mort?) a les ciutats...

Ho vull tot de tu.

Dels teus ulls verds el poder de la mar,
de les teves mans l’acariciar més dolç,
dels teus llavis el silenci, el parlar.