Ja no em dol al despertar
saber-me lluny de la llar,
no trobar-te al meu costat
ni topar amb tons ulls de mar.
Ja no em dol el sol ni el cel
ni de les aus el piular.
Ja no em dol ni l'oreneta
de Bécquer al preguntar
què se'n va fer de tu,
quina follia em dominà.
Ja no em dol respirar fons,
llevar-me, mirar endavant,
i des d'aquest llit aliè
trobar-te un xic a faltar.
Ja no em dol que no m'entenguis,
no em dol haver-me exiliat.
Ja no em dol ni el barreig de
la poesia amb ton amar,
d'aquestes olors de sud,
dels paisatges d'elefant.

Només em dol la bondat
de qui no vui, ignorant
de les riqueses d'Europa,
de qui no pot ni menjar.
Només em dol el somriure
dels nens que moren de fam.
Em dolen els cants de joia
de les tribus, la crueltat
dels governs, dels diners
tan desequilibrats.
Només em dol que mig món
mori oprimit i escanyat
per l'altre mig, que ningú alci
la veu, pari els peus al mal.
Ja no em dol quedar-me aquí,
sabent-me lluny de la llar.
Només em dolen un xic
tons despertars de ciutat,
l'enyorança dins tes venes,
dins tons ulls verds: mar africà.

Passeges les teves sabates com la resta de gent. Insisteixes en que sóc diferent però no saps ni què estàs dient. No t'agrada estar sol. No etens que m'encanti agafar l'autobús a les tardes de sol. Escoltes música, ets sensible, inestable. També fràgil i tot un bèstia si t'interessa. Quan es tracta de sexe ho dupliques tot. I t'agrada menjar síndria.

I jo t'envejo fins a morir perquè tens un cor gran, com de dinosaure. I una bellesa molt per tots els públics. Qui no s'hi enamora?

Els meus enemics públics

Vull un llit gran amb les persianes apujades i tot blau. Suposo que ja ho saps, però a la ciutat, dins les cases, la nit i la lluna ho fan veure tot d'un blau clar preciós. Vull que ens hi estimem. Però fluixet i tots nostres, com si estiguéssim amagats. Posa'm els dits a la llengua i fes-me plorar. Així la pau que em donguis després farà tant més de goig...queda't quiet, que t'explico una coseta. Primer una cosa i després un secret. Resulta que de petita em feien por les portes entreobertes i a la penombra. El secret és que encara me'n fan, i molt...tampoc et demanaré que atraquis (i atraquem) bancs. Perquè avui dia, tal i com estan les coses, ja no té glamour. És un cutrerio. Així que tanca la porta i estima'm una estona més.

Por, riure i pena.

Altre cop he premut l'interruptor de l'escala i la llum no funcionava. Com al somni. Exactament igual que al somni de l'home verd. No juro mai res jo, només faltaria, però aquest cop sí que juraria que fins i tot una mà m'ha fregat l'esquena. Era l'home verd de l'ull de vidre. No té ni puta gràcia. Perquè ell quan em mirava al somni...bé, ell ho sap tot. Quan em mira ho sap tot de mí. I ara ja sap perfectament que no tinc remordiments a la consciència quan veig brutícia altre cop al terre just després d'haver passat l'aspiradora (més aviat m'importa una merda), sap això del meu futur incert, sap que les meves debilitats poden comptar-se amb els dits de les mans, sap que sóc pobre. I ara l'home verd ja no m'espanta. Juraria fins i tot, que m'ha acariciat l'esquena perquè sap que ara ja som iguals. La meva pell no és pas verda (de moment), però tots dos de primer fèiem por, després vem fer riure i ara no fem res més que pena.

Sols un xic

Altre cop els dies arrosseguen els peus un xic d'una manera feixuga, es fan vells. Altre cop m'abracen un xic els siscents quilòmetres dels quinze dies. Altre cop menges un xic de síndria i un xic de bombons gelats amb els teus avis. Altre cop el meu cos et demana un xic a crits; altre cop et demana que no et separis a la valenta. O si...però sols un xic.

Em sobren els motius per estimar els matins.

"Primer la por de tot començament. Almenys en mi, cada vol i cada sensació que experimento se'm fan completament nous. Sempre hi ha qui ronca amb la boca oberta, qui es menja tot el que troba, qui fa mil excursions al lavabo claustrofòbic, qui escriu un diari personal que el del costat s'està llegint de reüll, qui es santigua, qui fa fotografies, qui baixa el plàstic de la finestra per no mirar-hi ni per "casualitat", qui toca els ous a tot déu, qui no es descorda el cinturó ni quan s'apaga la llumeta, qui es tira pets, qui badalla mil cops perquè té taps de cerumen a les orelles i se sent sord, qui calla, qui parla, qui s'enamora, qui tira enrere el seient només per molestar i qui té fantasies. Tot allò de principi m'esfereïa, però un xic més tard, quan els motors sonaven amb força i els arbres passaven cada cop més ràpid, vaig voler que tot tirés endavant amb fúria. M'era igual trencar l'harmonia i la calma del mar serè en que es converteix el cel a les alçades."