Solitud...onada curiosa la solitud. Mar d'hivern, tarda esgrogeïda, rampell de saltar finestra avall. Senyora de mans congelades i somrís trencat, pell de gallina, terror als ulls. Llágrima més llàgrima menys, nit sense estels. Paraules de lloguer, sexe sense amor, crit de clemència a la fi. Solitud...vida sense raig.
Els porus de la meva pell sagnen solitud. Suen solitud. Es desfàn en mars de llàgrimes de solitud. Els ossos se’m claven a la pell i me l’ericen. L’alè de solitud és llunyà, com d’un llac glaçat de Lapònia.
jueves, 17 de diciembre de 2009
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
La solitud es dolenta.
ResponderEliminarNo ens em de deixar portar per ella.
Tú también por aquí? :)
ResponderEliminar