"La meva bonica Amelie, la meva Satine fatal però amb impertinència i desparpajo español: Lola. Ella és l'única que encara no qualifico de "qualsevol" quan em pregunten amb qui vaig passar la nit anterior."

Solitud...onada curiosa la solitud. Mar d'hivern, tarda esgrogeïda, rampell de saltar finestra avall. Senyora de mans congelades i somrís trencat, pell de gallina, terror als ulls. Llágrima més llàgrima menys, nit sense estels. Paraules de lloguer, sexe sense amor, crit de clemència a la fi. Solitud...vida sense raig.

Els porus de la meva pell sagnen solitud. Suen solitud. Es desfàn en mars de llàgrimes de solitud. Els ossos se’m claven a la pell i me l’ericen. L’alè de solitud és llunyà, com d’un llac glaçat de Lapònia.

Ets el més preciós que m'ha passat mai, jo no m'ho explico.

L'he encertada? Em dones quinze punts porfi? Sí, com a l'examen de física...

"Se l'enduen dins una capsa de mort. Se l'emporten! Que se l'emporten, ja s'està allunyant. S'allunya dins una capsa de mort! A una part de mí se l'estan enduent."

La Verge de les Rambles ploraba llàgrimes liles. Gastava perfilador d'ulls Astor negre i rimmel blau elèctric. És clar que com a bona verge ploraba les seves pertinents llàgrimes ensangonades, les seves llàgrimes de puresa i de dolor. Però com ja he dit, la Verge de les Rambles es resseguia els ulls amb tinta negra i s'empastifava les pestanyes amb rimmel. Potser per això les llàgrimes li brollaven d'un lila fosc. La Verge de les Rambles s'assentava als portals cama sobre cama amb els texans esquinçats. Ni arribava als vint anys i fumava Wilson amb fastig i amb una cella sutilment aixecada. La Verge de les Rambles tenia visions, sabia quan a una noia l'havien deixat tirada a la porta del cinema amb llàgrimes als ulls - Tranquila, nena ( i expulsava el fum fent aros per la boca)- sabia quan un arrogant tenia banyes de cérvol - Pobre imbècil ( i feia una bombolla amb el xiclet)- sabia qui guanyaria els partits de lliga (feia quinieles totes les matinades, a cosa de les dues o dues i mitja, tenia insomni). La Verge de les rambles havia vist a Maria Magdalena i a Joana la boja alguna nit al seu llit partint-se el cul en veure's en boca de tants i tan equivocadament. La Verge de les Rambles tenia un cos de proporcions perfectes, delicat, que sempre sortia mogut a les fotografies. El mogut just per a ésser misteriós, incert, bell. La Verge de les Rambles havia tingut cinc o sis xicots formals, però ara havia decidit mantenir-se verge temporalment. La Verge de les Rambles feia cinc o sis anys que no ho era, però a estones tenia ganes de tornar a ser-ho, potser per la barreja de fàstic i enveja ignorant que va agafar-li al gènere masculí. S'assentava als bancs de la Rambla tots els diumenges, quan tallaven el tràfic. S'hi assentava per a llegir obres de Valle-Inclán, per a mastegar xiclet i alçar la cella i per a mirar la gent.

La Verge de les Rambles és un àngel caigut.

Ja no em dol al despertar
saber-me lluny de la llar,
no trobar-te al meu costat
ni topar amb tons ulls de mar.
Ja no em dol el sol ni el cel
ni de les aus el piular.
Ja no em dol ni l'oreneta
de Bécquer al preguntar
què se'n va fer de tu,
quina follia em dominà.
Ja no em dol respirar fons,
llevar-me, mirar endavant,
i des d'aquest llit aliè
trobar-te un xic a faltar.
Ja no em dol que no m'entenguis,
no em dol haver-me exiliat.
Ja no em dol ni el barreig de
la poesia amb ton amar,
d'aquestes olors de sud,
dels paisatges d'elefant.

Només em dol la bondat
de qui no vui, ignorant
de les riqueses d'Europa,
de qui no pot ni menjar.
Només em dol el somriure
dels nens que moren de fam.
Em dolen els cants de joia
de les tribus, la crueltat
dels governs, dels diners
tan desequilibrats.
Només em dol que mig món
mori oprimit i escanyat
per l'altre mig, que ningú alci
la veu, pari els peus al mal.
Ja no em dol quedar-me aquí,
sabent-me lluny de la llar.
Només em dolen un xic
tons despertars de ciutat,
l'enyorança dins tes venes,
dins tons ulls verds: mar africà.

Passeges les teves sabates com la resta de gent. Insisteixes en que sóc diferent però no saps ni què estàs dient. No t'agrada estar sol. No etens que m'encanti agafar l'autobús a les tardes de sol. Escoltes música, ets sensible, inestable. També fràgil i tot un bèstia si t'interessa. Quan es tracta de sexe ho dupliques tot. I t'agrada menjar síndria.

I jo t'envejo fins a morir perquè tens un cor gran, com de dinosaure. I una bellesa molt per tots els públics. Qui no s'hi enamora?