Els meus enemics públics

Vull un llit gran amb les persianes apujades i tot blau. Suposo que ja ho saps, però a la ciutat, dins les cases, la nit i la lluna ho fan veure tot d'un blau clar preciós. Vull que ens hi estimem. Però fluixet i tots nostres, com si estiguéssim amagats. Posa'm els dits a la llengua i fes-me plorar. Així la pau que em donguis després farà tant més de goig...queda't quiet, que t'explico una coseta. Primer una cosa i després un secret. Resulta que de petita em feien por les portes entreobertes i a la penombra. El secret és que encara me'n fan, i molt...tampoc et demanaré que atraquis (i atraquem) bancs. Perquè avui dia, tal i com estan les coses, ja no té glamour. És un cutrerio. Així que tanca la porta i estima'm una estona més.