Ja no em dol al despertar
saber-me lluny de la llar,
no trobar-te al meu costat
ni topar amb tons ulls de mar.
Ja no em dol el sol ni el cel
ni de les aus el piular.
Ja no em dol ni l'oreneta
de Bécquer al preguntar
què se'n va fer de tu,
quina follia em dominà.
Ja no em dol respirar fons,
llevar-me, mirar endavant,
i des d'aquest llit aliè
trobar-te un xic a faltar.
Ja no em dol que no m'entenguis,
no em dol haver-me exiliat.
Ja no em dol ni el barreig de
la poesia amb ton amar,
d'aquestes olors de sud,
dels paisatges d'elefant.

Només em dol la bondat
de qui no vui, ignorant
de les riqueses d'Europa,
de qui no pot ni menjar.
Només em dol el somriure
dels nens que moren de fam.
Em dolen els cants de joia
de les tribus, la crueltat
dels governs, dels diners
tan desequilibrats.
Només em dol que mig món
mori oprimit i escanyat
per l'altre mig, que ningú alci
la veu, pari els peus al mal.
Ja no em dol quedar-me aquí,
sabent-me lluny de la llar.
Només em dolen un xic
tons despertars de ciutat,
l'enyorança dins tes venes,
dins tons ulls verds: mar africà.