Quina raó tenia el senyor Pete Doherty (a vegades sembla un senyorito sevillano, però es veu que diuen que és anglosaxó, jo tampoc he llegit res) quan va dir allò de "We were so pretty. Now it's just a shit. [...]" Bé, aquestes coses ja se sap que passen. La mar i els núvols, també plouen sobre la terra, les rajoles i el teu embolic pèl-roig. Aquell va ser el primer cop que em vaig sentir, si més no, complaguda amb el tema. Jo escrivia i tu no miraves el que jo feia perquè a mi no em donava la gana i tu ho sabies. Era una comunicació neta i fàcil. Va ser el primer cop que vaig escriure les pàgines per davant i per darrere; i és que, al cap i a la fi, a dins els nostres fons tan diferents hi havia amor. A la mar tot el món està enamorat de tothom. Fora d'aquí aquesta classe de sentiment no es gasta tant, no s'estila tant. Tu miraves la mar sense dir res ni pensar res i jo escrivia. Em somreies des del teu fons i em dedicaves totes les belades i les cordes esquinçades que sortien de la teva guitarra. Crec que ho recordo i ho recordaré sempre. No sé. L'únic que pensava fa cosa de cinc minuts era que el cel últimament està com molt gran, molt fred. Però mira, ves, a les tres harpies de l'Olimp no els hi donava la gana de tallar els fils de la nostra amistat. Beneïda paciència...ara esbufegues per sota el nas a les meves esquenes perquè creus que no et faig cas. El sol s'amaga i les bruixes de l'Olimp es fiquen el dit al nas i es llepen les genives suaus i humides. Fins i tot allà les dents són tant efímeres com les vides i els amors que es tallen...veurem aquí, a la platja, fins quan pensen durar les coses...ara hi ha vandera groga.

Teoria. Subtilesa. Alucinació.

- L'amor és quelcom...
- L'amor és vital, és el fons de tot. Som així, és així, les coses són així.
- Sí. L'amor és ben bé com respirar.
- Bé.

Cent mil subtileses seguides acaben creant una alucinació de les grosses...de les que maten. Aneu amb compte. Que tot s'acaba.

Quina pau...la dels morts i la dels ànecs.

El metro de París.

"El temps era un tresor enyorat per tota aquella gent. Tenien vides molt complertes i ajustades i coincidien en no donar importància als moments com aquell viatge al metro. No ho consideraven temps útil, més aviat els enutjava, els angoixava. Ningú disposava de temps per baixar perquè si a qualsevol estació i descobrir les subtileses de la seva pròpia ciutat. L’encant que feia que, per atzar, baixessis cinc parades amunt o avall, fessis un viatge al llunyà passat de la burgesia del segle divuit o bé un viatge entre les oficines més futuristes i inimaginables. Però no calia baixar per a gaudir de subtileses. En una de les obertures de portes de la màquina, va pujar-hi una dona de raça negra, preciosa. Anava guarnida amb robes d’allò més estranyes per a la resta de gent. Portava roba del seu país, antiga, passada de moda, acolorida i florida. Va ser la primera i última persona que vaig sentir saludar al entrar...i de seguida es va posar a cantar. Cantava perquè entre aquells luxosos edificis, màquines, cotxes i parisencs del futur, no tenia res. La gent que la rodejava, per un moment de casualitat van preguntar-se què feia, i després van continuar dormint, mirant-se el modern rellotge de polsera, escoltant el reproductor de música o parlant i rient amb els amics. Aquella dona cantava que necessitàvem amor, comprensió i atenció si no volíem que els segles, la vida i la tecnologia passessin en va. En aquells moments, desdibuixada per la velocitat, va aparèixer a les finestres la gran i metal·litzada torre que anys enrere havia donat tanta fama a la ciutat. Admirable i majestuosa, arribava als núvols dels dies grisos, a la lluna i als estels de les nits. Però al vespre d’un dia laborable, ni la torre més moderna i preciosa, ni el paisatge, ni la veu i les paraules d’una dona escalfaven els cors de la freda gent del futur."
I no ens cal ciència ficció per a explicar històries, ni deixar anar massa la imaginació per escriure’n. El futur som nosaltres i és viu (o ben mort?) a les ciutats...

Ho vull tot de tu.

Dels teus ulls verds el poder de la mar,
de les teves mans l’acariciar més dolç,
dels teus llavis el silenci, el parlar.