Por, riure i pena.

Altre cop he premut l'interruptor de l'escala i la llum no funcionava. Com al somni. Exactament igual que al somni de l'home verd. No juro mai res jo, només faltaria, però aquest cop sí que juraria que fins i tot una mà m'ha fregat l'esquena. Era l'home verd de l'ull de vidre. No té ni puta gràcia. Perquè ell quan em mirava al somni...bé, ell ho sap tot. Quan em mira ho sap tot de mí. I ara ja sap perfectament que no tinc remordiments a la consciència quan veig brutícia altre cop al terre just després d'haver passat l'aspiradora (més aviat m'importa una merda), sap això del meu futur incert, sap que les meves debilitats poden comptar-se amb els dits de les mans, sap que sóc pobre. I ara l'home verd ja no m'espanta. Juraria fins i tot, que m'ha acariciat l'esquena perquè sap que ara ja som iguals. La meva pell no és pas verda (de moment), però tots dos de primer fèiem por, després vem fer riure i ara no fem res més que pena.