Quina raó tenia el senyor Pete Doherty (a vegades sembla un senyorito sevillano, però es veu que diuen que és anglosaxó, jo tampoc he llegit res) quan va dir allò de "We were so pretty. Now it's just a shit. [...]" Bé, aquestes coses ja se sap que passen. La mar i els núvols, també plouen sobre la terra, les rajoles i el teu embolic pèl-roig. Aquell va ser el primer cop que em vaig sentir, si més no, complaguda amb el tema. Jo escrivia i tu no miraves el que jo feia perquè a mi no em donava la gana i tu ho sabies. Era una comunicació neta i fàcil. Va ser el primer cop que vaig escriure les pàgines per davant i per darrere; i és que, al cap i a la fi, a dins els nostres fons tan diferents hi havia amor. A la mar tot el món està enamorat de tothom. Fora d'aquí aquesta classe de sentiment no es gasta tant, no s'estila tant. Tu miraves la mar sense dir res ni pensar res i jo escrivia. Em somreies des del teu fons i em dedicaves totes les belades i les cordes esquinçades que sortien de la teva guitarra. Crec que ho recordo i ho recordaré sempre. No sé. L'únic que pensava fa cosa de cinc minuts era que el cel últimament està com molt gran, molt fred. Però mira, ves, a les tres harpies de l'Olimp no els hi donava la gana de tallar els fils de la nostra amistat. Beneïda paciència...ara esbufegues per sota el nas a les meves esquenes perquè creus que no et faig cas. El sol s'amaga i les bruixes de l'Olimp es fiquen el dit al nas i es llepen les genives suaus i humides. Fins i tot allà les dents són tant efímeres com les vides i els amors que es tallen...veurem aquí, a la platja, fins quan pensen durar les coses...ara hi ha vandera groga.