Els meus enemics públics

Vull un llit gran amb les persianes apujades i tot blau. Suposo que ja ho saps, però a la ciutat, dins les cases, la nit i la lluna ho fan veure tot d'un blau clar preciós. Vull que ens hi estimem. Però fluixet i tots nostres, com si estiguéssim amagats. Posa'm els dits a la llengua i fes-me plorar. Així la pau que em donguis després farà tant més de goig...queda't quiet, que t'explico una coseta. Primer una cosa i després un secret. Resulta que de petita em feien por les portes entreobertes i a la penombra. El secret és que encara me'n fan, i molt...tampoc et demanaré que atraquis (i atraquem) bancs. Perquè avui dia, tal i com estan les coses, ja no té glamour. És un cutrerio. Així que tanca la porta i estima'm una estona més.

Por, riure i pena.

Altre cop he premut l'interruptor de l'escala i la llum no funcionava. Com al somni. Exactament igual que al somni de l'home verd. No juro mai res jo, només faltaria, però aquest cop sí que juraria que fins i tot una mà m'ha fregat l'esquena. Era l'home verd de l'ull de vidre. No té ni puta gràcia. Perquè ell quan em mirava al somni...bé, ell ho sap tot. Quan em mira ho sap tot de mí. I ara ja sap perfectament que no tinc remordiments a la consciència quan veig brutícia altre cop al terre just després d'haver passat l'aspiradora (més aviat m'importa una merda), sap això del meu futur incert, sap que les meves debilitats poden comptar-se amb els dits de les mans, sap que sóc pobre. I ara l'home verd ja no m'espanta. Juraria fins i tot, que m'ha acariciat l'esquena perquè sap que ara ja som iguals. La meva pell no és pas verda (de moment), però tots dos de primer fèiem por, després vem fer riure i ara no fem res més que pena.

Sols un xic

Altre cop els dies arrosseguen els peus un xic d'una manera feixuga, es fan vells. Altre cop m'abracen un xic els siscents quilòmetres dels quinze dies. Altre cop menges un xic de síndria i un xic de bombons gelats amb els teus avis. Altre cop el meu cos et demana un xic a crits; altre cop et demana que no et separis a la valenta. O si...però sols un xic.

Em sobren els motius per estimar els matins.

"Primer la por de tot començament. Almenys en mi, cada vol i cada sensació que experimento se'm fan completament nous. Sempre hi ha qui ronca amb la boca oberta, qui es menja tot el que troba, qui fa mil excursions al lavabo claustrofòbic, qui escriu un diari personal que el del costat s'està llegint de reüll, qui es santigua, qui fa fotografies, qui baixa el plàstic de la finestra per no mirar-hi ni per "casualitat", qui toca els ous a tot déu, qui no es descorda el cinturó ni quan s'apaga la llumeta, qui es tira pets, qui badalla mil cops perquè té taps de cerumen a les orelles i se sent sord, qui calla, qui parla, qui s'enamora, qui tira enrere el seient només per molestar i qui té fantasies. Tot allò de principi m'esfereïa, però un xic més tard, quan els motors sonaven amb força i els arbres passaven cada cop més ràpid, vaig voler que tot tirés endavant amb fúria. M'era igual trencar l'harmonia i la calma del mar serè en que es converteix el cel a les alçades."

Quina raó tenia el senyor Pete Doherty (a vegades sembla un senyorito sevillano, però es veu que diuen que és anglosaxó, jo tampoc he llegit res) quan va dir allò de "We were so pretty. Now it's just a shit. [...]" Bé, aquestes coses ja se sap que passen. La mar i els núvols, també plouen sobre la terra, les rajoles i el teu embolic pèl-roig. Aquell va ser el primer cop que em vaig sentir, si més no, complaguda amb el tema. Jo escrivia i tu no miraves el que jo feia perquè a mi no em donava la gana i tu ho sabies. Era una comunicació neta i fàcil. Va ser el primer cop que vaig escriure les pàgines per davant i per darrere; i és que, al cap i a la fi, a dins els nostres fons tan diferents hi havia amor. A la mar tot el món està enamorat de tothom. Fora d'aquí aquesta classe de sentiment no es gasta tant, no s'estila tant. Tu miraves la mar sense dir res ni pensar res i jo escrivia. Em somreies des del teu fons i em dedicaves totes les belades i les cordes esquinçades que sortien de la teva guitarra. Crec que ho recordo i ho recordaré sempre. No sé. L'únic que pensava fa cosa de cinc minuts era que el cel últimament està com molt gran, molt fred. Però mira, ves, a les tres harpies de l'Olimp no els hi donava la gana de tallar els fils de la nostra amistat. Beneïda paciència...ara esbufegues per sota el nas a les meves esquenes perquè creus que no et faig cas. El sol s'amaga i les bruixes de l'Olimp es fiquen el dit al nas i es llepen les genives suaus i humides. Fins i tot allà les dents són tant efímeres com les vides i els amors que es tallen...veurem aquí, a la platja, fins quan pensen durar les coses...ara hi ha vandera groga.

Teoria. Subtilesa. Alucinació.

- L'amor és quelcom...
- L'amor és vital, és el fons de tot. Som així, és així, les coses són així.
- Sí. L'amor és ben bé com respirar.
- Bé.

Cent mil subtileses seguides acaben creant una alucinació de les grosses...de les que maten. Aneu amb compte. Que tot s'acaba.