Ets el més preciós que m'ha passat mai, jo no m'ho explico.

L'he encertada? Em dones quinze punts porfi? Sí, com a l'examen de física...

"Se l'enduen dins una capsa de mort. Se l'emporten! Que se l'emporten, ja s'està allunyant. S'allunya dins una capsa de mort! A una part de mí se l'estan enduent."

La Verge de les Rambles ploraba llàgrimes liles. Gastava perfilador d'ulls Astor negre i rimmel blau elèctric. És clar que com a bona verge ploraba les seves pertinents llàgrimes ensangonades, les seves llàgrimes de puresa i de dolor. Però com ja he dit, la Verge de les Rambles es resseguia els ulls amb tinta negra i s'empastifava les pestanyes amb rimmel. Potser per això les llàgrimes li brollaven d'un lila fosc. La Verge de les Rambles s'assentava als portals cama sobre cama amb els texans esquinçats. Ni arribava als vint anys i fumava Wilson amb fastig i amb una cella sutilment aixecada. La Verge de les Rambles tenia visions, sabia quan a una noia l'havien deixat tirada a la porta del cinema amb llàgrimes als ulls - Tranquila, nena ( i expulsava el fum fent aros per la boca)- sabia quan un arrogant tenia banyes de cérvol - Pobre imbècil ( i feia una bombolla amb el xiclet)- sabia qui guanyaria els partits de lliga (feia quinieles totes les matinades, a cosa de les dues o dues i mitja, tenia insomni). La Verge de les rambles havia vist a Maria Magdalena i a Joana la boja alguna nit al seu llit partint-se el cul en veure's en boca de tants i tan equivocadament. La Verge de les Rambles tenia un cos de proporcions perfectes, delicat, que sempre sortia mogut a les fotografies. El mogut just per a ésser misteriós, incert, bell. La Verge de les Rambles havia tingut cinc o sis xicots formals, però ara havia decidit mantenir-se verge temporalment. La Verge de les Rambles feia cinc o sis anys que no ho era, però a estones tenia ganes de tornar a ser-ho, potser per la barreja de fàstic i enveja ignorant que va agafar-li al gènere masculí. S'assentava als bancs de la Rambla tots els diumenges, quan tallaven el tràfic. S'hi assentava per a llegir obres de Valle-Inclán, per a mastegar xiclet i alçar la cella i per a mirar la gent.

La Verge de les Rambles és un àngel caigut.

Ja no em dol al despertar
saber-me lluny de la llar,
no trobar-te al meu costat
ni topar amb tons ulls de mar.
Ja no em dol el sol ni el cel
ni de les aus el piular.
Ja no em dol ni l'oreneta
de Bécquer al preguntar
què se'n va fer de tu,
quina follia em dominà.
Ja no em dol respirar fons,
llevar-me, mirar endavant,
i des d'aquest llit aliè
trobar-te un xic a faltar.
Ja no em dol que no m'entenguis,
no em dol haver-me exiliat.
Ja no em dol ni el barreig de
la poesia amb ton amar,
d'aquestes olors de sud,
dels paisatges d'elefant.

Només em dol la bondat
de qui no vui, ignorant
de les riqueses d'Europa,
de qui no pot ni menjar.
Només em dol el somriure
dels nens que moren de fam.
Em dolen els cants de joia
de les tribus, la crueltat
dels governs, dels diners
tan desequilibrats.
Només em dol que mig món
mori oprimit i escanyat
per l'altre mig, que ningú alci
la veu, pari els peus al mal.
Ja no em dol quedar-me aquí,
sabent-me lluny de la llar.
Només em dolen un xic
tons despertars de ciutat,
l'enyorança dins tes venes,
dins tons ulls verds: mar africà.

Passeges les teves sabates com la resta de gent. Insisteixes en que sóc diferent però no saps ni què estàs dient. No t'agrada estar sol. No etens que m'encanti agafar l'autobús a les tardes de sol. Escoltes música, ets sensible, inestable. També fràgil i tot un bèstia si t'interessa. Quan es tracta de sexe ho dupliques tot. I t'agrada menjar síndria.

I jo t'envejo fins a morir perquè tens un cor gran, com de dinosaure. I una bellesa molt per tots els públics. Qui no s'hi enamora?

Els meus enemics públics

Vull un llit gran amb les persianes apujades i tot blau. Suposo que ja ho saps, però a la ciutat, dins les cases, la nit i la lluna ho fan veure tot d'un blau clar preciós. Vull que ens hi estimem. Però fluixet i tots nostres, com si estiguéssim amagats. Posa'm els dits a la llengua i fes-me plorar. Així la pau que em donguis després farà tant més de goig...queda't quiet, que t'explico una coseta. Primer una cosa i després un secret. Resulta que de petita em feien por les portes entreobertes i a la penombra. El secret és que encara me'n fan, i molt...tampoc et demanaré que atraquis (i atraquem) bancs. Perquè avui dia, tal i com estan les coses, ja no té glamour. És un cutrerio. Així que tanca la porta i estima'm una estona més.

Por, riure i pena.

Altre cop he premut l'interruptor de l'escala i la llum no funcionava. Com al somni. Exactament igual que al somni de l'home verd. No juro mai res jo, només faltaria, però aquest cop sí que juraria que fins i tot una mà m'ha fregat l'esquena. Era l'home verd de l'ull de vidre. No té ni puta gràcia. Perquè ell quan em mirava al somni...bé, ell ho sap tot. Quan em mira ho sap tot de mí. I ara ja sap perfectament que no tinc remordiments a la consciència quan veig brutícia altre cop al terre just després d'haver passat l'aspiradora (més aviat m'importa una merda), sap això del meu futur incert, sap que les meves debilitats poden comptar-se amb els dits de les mans, sap que sóc pobre. I ara l'home verd ja no m'espanta. Juraria fins i tot, que m'ha acariciat l'esquena perquè sap que ara ja som iguals. La meva pell no és pas verda (de moment), però tots dos de primer fèiem por, després vem fer riure i ara no fem res més que pena.